L'edat...

Cada any que passa, i suposo que de ser cosa de l'edat, em costa més entendre, estar a gust i estar motivatt dins del sistema educatiu actual.
El meu principal argument és la distància que intueixo que hi ha , entre el que ofereix l'escola als infants i el que la societat i el futur els demana o demanarà:

• Una institució que funciona pràcticament amb els mateixes normes i regles que gairebé a principis del segle passat. 
• Una institució que obliga a arribar tots al mateix punt, encara que s'ompli la boca de conceptes com ara: Cooperativisme, col·laboració, ritme de creixement.
• Una institució tan “obligada “ a fer el que la burocràcia diu, que talla les ales a tota possible iniciativa. Una institució que tanca sovint les portes a les famílies o si més no no troba amb encert la clau que la pugui obrir. 
• Una institució indispensable en teoria per tothom però alhora tan maltractada que sovint compleix només en la funció de guarderia (del verb guardar). 
• Una institució que depèn més de la vocació d'alguns que no pas de la professionalitat dels seus “treballadors”... 

       Arribat a aquest punt, alguns em direu pessimista i d'altres puristes em direu que existeixen moltes experiències d'escoles innovadores que estan fent moltes apostes per trencar aquesta situació, escoles que donen l'esquena al currículum fet per alguns que mai han trepitjat una aula i escoles que amb la fermesa d'un equip de mestres amb empenta i uns pares compromesos lluiten per canviar la situació ( i és cert, doncs he llegit uns quants articles i he conegut de primera mà algunes experiències)

Però el que és indiscutible és que moltes, la majoria de les nostres escoles seguim navegant pel mateix riu sense cap altre pretensió de procurar no caure i per res del món voldrien anar a contracorrent. I si, masses cops ja és un mèrit no caure, doncs no falta qui faci anar d'una banda a l'altre el vaixell.

Però no anem bé, no ho estem fent del tot bé i com escrivia en la meva anterior entrada, sovint hi ha masses “mariners” que em carreguen per voler tirar l'àncora cada cop que algun “mariner” s'atreveix a agafar el timó i canviar de rumb.