"Cada maestrillo...

BY joan 4 comments

Els mestres en general som orgullosos de la nostra manera de fer d'explicar, d' avaluar, de fer les classes, de relacionar-nos amb els alumnes..., malauradament encara en molts centres, en molts claustres hi ha la màxima: "cada maestrillo tiene su librillo", i treure segons qui del seu “librillo” i explicar-li el teu, és molt complicat, difícil i en alguns cops impossible.

Segons el refranyer popular hi ha una dita que proclama: Ningú és profeta a la seva terra, i aquesta sentència s’escau a la perfecció entre alguns mestres. Aquesta dita significa que generalment les persones que valen no solen veure reconeguts els seus mèrits entre els seus compatriotes.
Això prova certes decepcions i certes sensacions d'abatiment.
I és que costa ser profeta allà on et coneixen, costa que reconeguin la teva vàlua en un lloc on ja ets conegut amb anys i costa que la teva opinió sigui molt més que escoltada. Costa que en un món com el nostre, acceptem o acceptin els docents que potser hi ha algú en el seu entorn, un company de feina, més jove o més vell (l'edat molts cops no és sinònim) que fa les coses diferents o de manera radicalment diferent i que potser estaria bé mirar-ho.
Personalment em costa molt, obrir el meu llibre als meus companys de claustre per això quan em pregunten perquè “perdo el temps” escrivint en un bloc si molta gent no em llegirà o no interessarà a ningú, els responc que és la meva manera pública d’obrir el meu "librillo" als altres. És  la manera que he trobat per fer sentir la meva veu i que aquesta arribi, sí que és cert que a poca gent, però els comentaris al bloc o les interaccions al twitter permeten originar un seguit de complicitats que et fan entendre que el teu llibre en un altre escola, tampoc no molt llunyana, té quelcom de comú amb un altre docent, i que potser les pàgines del teu llibre tampoc estan tan mal escrites.
Ho reconec, no sóc profeta a la meva escola, ni en qüestions TIC, ni en qüestions metodològiques, a cops em desespera, a cops em motiva, a cops m’entristeix a cops m’impulsa a seguir…
El que tinc molt clar és que tard o d’hora arribarà aquell profeta de torn que il·lumini a molts docents del meu entorn i el meu "librillo" potser ja no estigui tan allunyat.
 I tan de bo, no tardi gaire en arribar, perquè aquest hauria de ser l’objectiu de tota escola,   que tothom tinguéssim “el mismo librillo” (PERÒ QUE NO SIGUI UN LLIBRE DE TEXT SI US PLAU)

Reacciones:

4 comentarios:

  1. Estic molt d'acord amb la teva reflexió, però crec que no és del tot cert que no siguis "profeta a la teva terra". Jo treballo amb tu i admiro sincerament la teva manera de fer, la teva inquietud per innovar, les teves reflexions pedagògiques i el teu esforç creatiu per motivar els teus alumnes...I estic segura de que no sóc l'única. En tot cas, els nens i nenes em consta que sí ho valoren, i al final, no és això el que més importa?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. I per què vosté s'amaga sota el pseudònim d'anòmim? :)
      Gràcies per les paraules, però vosté sap tant bé com jo la realitat en la que vivim i convivim.
      I sobre si els nens o valoren o no, si, suposo que és el més important però també el suport docent és bàsic per tirar endavant

      Eliminar
  2. Hola Joan! Jo no veig malament que cada maestrillo tenga su librillo, sempre que aquest contempli l'interés per la feina d'altres professionals. Considero que hem d'estar oberts a les aportacions d'altres companys per enriquir la nostra pràctica i si això no passa... Habemus problema! Tampoc m'agraden gaire els "profetes", prefereixo els companys treballadors! ;-) Una abraçada!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. però en molts casos manca, tenir ganes de treballar en equip i estar obert a noves propostes i no anclar-se a fer sempre el de sempre oi?
      Gràcies crak!

      Eliminar