En un indret molt llunyà o molt o proper segons es miri…, un esdeveniment va provocar que milers de reporters de tot el món, milers de tv, ràdios, diaris… estiguessin pendents del que succeïa en aquella ciutat en aquells dies.
En els jutjats , tenia lloc un dels casos més curiosos dels darrers anys, es jutjava al Senyor Deures i la necessitat o no de “castigar” “sancionar” els nens i nenes que no feien els deures i per tant provocaven la pena d'aquest honorable i històric membre ancestral de l'escola d'abans i d'ara.
Aquest cas, havia despertat l'interès de pedagogs, mestres, psicòlegs, d’associacions de pares i mares però també de canals sensacionalistes . La conveniència o no dels deures a casa a la primària tenia raó d’existir? Servien per a alguna cosa?
Els dos advocats tenien prou arguments per estar convençuts que el jutge els donaria la raó. Després de dos dies escoltant els testimonis dels dos advocats, havia arribat el moment de les conclusions finals, per la tarima havien passat: Mestres totalment a favor de posar-ne, altres de més contraris, pares i mares desesperats, d’altres qui ni es van presentar, d’altres que insistien en què encara hi havia pocs…
El fiscal va començar a exposar les seves conclusions finals davant la mirada atenta d’uns nens i nenes expectants: Diferents arguments dits amb un to segur i contundent: El primer va ser que els nens i nenes ja estan prou temps durant el dia a l’escola i que necessiten fer altres activitats que no requereixen estar asseguts, haurien de fer activitats que requerissin més moviment i treballar altres capacitats que a l' escola no es fa. Un altre argument que va exposar el fiscal va ser la ineficàcia dels deures en l’aprenentatge, on explicava que molts cops els deures són repeticions absurdes del que s’ha treballat a classe i no afavoreixen en res l’aprenentatge. Finalment, un altre argument dels qui estan en contra era que els deures poden provocar diferències entre uns alumnes i altres, ja que hi ha molts que o bé no tenen ningú que els ajudi o els hi faci fer o bé no tenen espai o bé no tenen temps per fer-los. No cal dir que a l'acabar la seva exposició la cara del Senyor Deures era un poema i contrarestava amb la cara d'alegria de molts vailets.
Tot seguit va prendre la paraula l'advocat defensor davant la mirada suplicant d'un senyor deures que ja es veia a la cua de la INEM... El primer argument de la defensa va ser que els deures eren bàsics per reforçar el que es treballava a classe i que amb aquestes repeticions s'aconseguia que l'alumne/a consolidés el que s'havia après, el següent argument era treballar els hàbits: l'esforç, la responsabilitat eren valors prou importants i que amb els deures es treballaven molt. La implicació de les famílies va ser l'argument que va provocar alguns aplaudiments a la sala, amb els deures s'aconseguia que les famílies participin en l'aprenentatge. Finalment l'advocat defensor va explicar que els deures poden ser treballs de recerca fora de l'aula i que no han d'implicar una repetició sistemàtica sinó obrir les portes de la creativitat i de la investigació.
El jutge després d'escoltar amb atenció als dos advocats va marxar a deliberar per tal de prendre una decisió: Seguir com estaven o enviar al sr. Deures a fer una altra tasca social? Quina decisió va prendre?...
I aquí acaba la història, malauradament encara està deliberant, i així van passant els anys, hi ha alguns mestres que segueixen enviant deures i més deures, d'altres que ja han desistit per desgana, d'altres que per convicció no en demanem, d'altres que de tant en tant i sense gaire sentit, d'altres que busquen les maneres de fomentar el pensament crític fomentant la investigació....
Com sempre “cada maestrillo con su librillo”
0 comentarios:
Publicar un comentario