El gran recapte

BY joan IN No comments

Aquesta història podria començar al vell mig dels Pirineus amb la vaca Rita pasturant tota ben feliç per les verdes prades.
O podria començar amb l’oncle Josep munyint la vaca Rita com cada dia des de fa anys immemorables.
O potser com un camió de la marca “X” de llet circulant per les carreteres de Catalunya cap als grans magatzems situats a ben tocar del Llobregat. 
 Però també aquest breu escrit es podria iniciar a la botiga de queviures més antiga del barri, on en Manel ven aquella llet de la marca “X” de la vaca Rita d’en Josep que com cada dimarts ha vingut amb el camió d’aquells antics magatzems del Llobregat.
 I podria seguir aquesta història, que per alguns ja pot començar a semblar absurda, amb l’arribada a la botiga de la Tona, amb un euro a la butxaca i tota decidida, avui que fa vuit anys, a ser una dona gran: Avui els seus pares l’han enviat a fer el primer encàrrec tota sola: Comprar un cartró de llet. 

    Tots aquests començaments són vàlids, per la llet de la vaca Rita, però avui em vull quedar amb la història de la Tona i el seu primer encàrrec. Tona té molta sort a la vida, ella és del col·lectiu privilegiat de la societat, que mai ha vist la fam i la misèria, que a casa ha tingut de tot i mai li ha faltat res, ni la salut, ni la feina, ni les comoditats i tampoc totes les joguines desitjades.
       Llavors, i aquí arriba la gràcia (si en té) de la història de la vaca Rita: la Tona, arriba a casa sense l’euro i sense el cartró de llet.
     I què passa després? Com moltes persones fem: Parlar abans d’escoltar, reaccionar abans de reflexionar. Els pares de la Tona, evidentment, alcen el crit al cel al veure entrar la seva filla amb un somriure a la boca i sense llet ni diners. Us podeu imaginar les frases que poden sortir de la seva boca?: No ets responsable, encara ets una nena petita, no es pot confiar en tu, els diners costen de guanyar… i moltes d’altres expressions que segur que podeu arribar a deduir.
      Com totes les criatures de la terra, els infants encara més, quan ens sentim ferides, quan ens creiem que tots seran felicitacions, quan ens sentim traïts pels qui més estimem, la reacció és, sense badar boca, de fugida, de tancar-se a l’habitació, de maleir als pares que no l’hagin encara regalat el mòbil per enviar un WhatsApp a la Maria i explicar-li, tot lo incompresa que és però a l’hora lo satisfeta que està. 
         Li escriuria amb paraules plenes de faltes d’ortografia (és per abreujar, que diria) i plenes d’emoticons, que la llet si l’ha comprat. L’euro si que està a la caixa registradora dels anys 50 de la botiga d’en Manel, però la llet l’ha deixat en una enorme capsa gran custodiada per dos joves (ben guapos i ben plantats) amb una armilla de color blau i una dona de l’edat de la seva iaia molt simpàtica i eixerida. Li han explicat que aquests dos dies estan fent el que anomenen “el gran recapte”. La dona explica que aquests aliments aniran a formar part d’un banc, però no d’aquells que xuclen els diners de tots, sinó d’aquell banc que reparteix engrunes d’esperança a milers de nois i noies de la seva edat perquè puguin menjar en aquests temps en els que estem, que cada vegada més hi ha famílies senceres que han de recórrer a aquests banc per poder alimentar als seus fills i alimentar-se ells.

        I la Tona recorda paraules apreses a l’escola: Li venen a la ment paraules com: Pobresa, fam, solidaritat, empatia, generositat, compartir… li venen al cap record de campanyes solidàries, que s’amaguen dins del bagul de paraules apresses però mai utilitzades en la pràctica diària, però que ara és el moment de fer-ho.
       Sense pensar en les possibles conseqüències, i empesa per un esperit solidari, deixa la seva primera compra en solitari dins de la gran caixa. Després de sopar (avui sense llet amb Colacao i anant a dormir ben d’hora) com cada dia els pares seuen al sofà tot mirant les notícies de les nou. Avui surt un reportatge i es veu com milers de voluntaris han participat en el gran recapte, però el més sorprenent de tot és que de les moltes tones recollides d’aliments i entre mig de milers de kg de pasta, de litres d’oli, de llaunes de tonyina, de galetes variades i bricks de llet, sobresurt el cartró deixat per la Tona i tot fent un zoom, la càmera aconsegueix visualitzar una frase que sembla enganxada amb un post-it de color lila: 
Milers de gotes d’aigua fan un oceà. Gràcies Tona.

 I avui, amb més sentiment d’amor que mai, amb un regust amarg de falta d’incomprensió, el petó de bona nit dels pares de la Tona, es barreja amb un polsim de perdó, d’orgull i de pena al comprovar que cada dia la seva filla és més gran.


Reacciones:

0 comentarios:

Publicar un comentario